Més dubtes que respostes

El ministre Luis de Guindos | Foto: El Mundo

Espanya ha acabat demanant ajuda per a les seves entitats financeres a Europa després de setmanes de jugar a fet i amagar. El ministre d’Economia, Luis de Guindos, i el president del Govern, Mariano Rajoy, van fer oficial el que tothom, menys l'Executiu, ha qualificat com un rescat. 

Les institucions europees posaran en disposició del FROB fins a 100.000 milions d’euros en concepte de préstec per recapitalitzar la banca. En teoria les entitats financeres que rebin ajuts seran les encarregades de retornar aquesta suma. A la pràctica, però, es provocarà un enorme augment del deute públic, ja que en articular els diners per mitjà del FROB –organisme públic– els interessos pagats pel préstec computaran com a despesa pública. 

Els 100.000 milions, sens dubte, porten implícits una sèrie de condicionants. Primer, com ja s’han encarregat de puntualitzar des d’Europa, s’intensificarà la vigilància sobre Espanya. A Grècia, Irlanda i Portugal es van exigir privatitzacions, l’acomiadament de funcionaris i la pujada d’impostos com el de Societats. Aquí, de moment, els tècnics vigilaran que es compleixi amb les darreres recomanacions de Brussel·les: que s’apugi l’IVA, s’elimini la deducció per vivenda, s’endureixi la reforma laboral i s’avanci la reforma de les pensions. 

En efecte, mentre que el rescat representa una bomba d’oxigen per a les entitats bancàries que van tenir una responsabilitat palpable en la gènesi de la crisi, per a la societat significa una dosi extra de sacrifici. De fet, els problemes d’Espanya no tenen res a veure amb l’endeutament del Govern sinó amb l’explosió d’una bombolla immobiliària que ha destrossat un sector bancari que va prestar massa, massa imprudentment i amb terminis massa llargs. El rescat, doncs, afegirà una llosa al deute espanyol, complicant al Govern la tasca de tornar el que deuen al mateix temps que es cobreixen els serveis bàsics. 

Es tracta, doncs, d’una mesura d’urgència destinada a cobrir l’enorme forat provocat per la corrupció de la classe política a les caixes d’estalvi. Però aquest forat es cobreix amb un nou préstec, i cada pegat que es posa en la crisi de la zona euro provoca que les incerteses siguin majors i els alleujaments de la crisi més curts. Únicament es dóna respiració artificial a una unitat monetària europea que sembla penjar d’un fil. En aquest sentit, el que caldria és revisar les polítiques d’austeritat per afavorir el creixement. 

El principal objectiu del rescat és permetre als bancs espanyols recuperar l’accés als mercats, reduint la seva dependència dels programes del Banc Central Europeu i alleujant les pressions per despalanquejar-se. Però donat que el capital es canalitza a través de Madrid, augmentant el deute del govern, i que pot invertir-se en més bons de l’Estat, hi ha poques perspectives de que ho aconsegueixi: el rescat reforçarà el vincle entre l’Estat i els bancs, enlloc de debilitar-lo. Mentre l’eurozona debat una plena unió bancària, el rescat a Espanya s’entén com una mesura provisional que obre més interrogants que respostes. 

* Texto redactado por mi compañero Yago Arauz, que tiene licencia para pasarse al catalán pese a que el libro de estilo del blog solo prevé el castellano.